“Quedem a la Lourdes”

Els assajos al cau van ser tota una experiència. Quedàvem a la Lourdes, i fèiem la cerveseta. Qui arribava d’hora, tenia temps de fer-ne dues, i quan hi érem tots, entràvem al cau.

Com que jo ja ho tenia tot muntat, i només havia d’agafar les baquetes, sempre m’havia d’esperar. Arribaven els altres, i vinga. Afinar, provar, ara no em funciona el cable, ara em toca a mi, després a tu,... total mitja horeta, tranquil·lament

Però no ens venia d’això... Fèiem la xerradeta, un glopet, i a tocar!!!

Normalment assajàvem els dissabtes a la tarda, quan acabava el cau amb els nens, però si no hi havia cau es hi estàvem el dissabte sencer, a vegades. Si teníem concert, segur. Llavors quedàvem al matí i dinàvem allà. Pollastre a l’ast a pa i patates fregides.

Jo en tinc molts bons records, i recordo moments amb molta exactitud: Conèixer gent d’Escoltes Catalans, el dia que un senyor ens va regalar una caixa de mitjanes, el lavabo (sense manies!!!), les vegades que ens van entrar a robar i la cara de tonto que se’ns quedava,... però sobretot, aquell moment en que veies que una cançó quedava acabada, allò que havia començat amb 15 acord aportats pel David, donava com a resultat una cançó pròpia.

Molt xulo, això.

Quim

"La Lourdes"

Al David Mozas el vaig conèixer a la Facultat, perquè era amic del Ricard.

Al Javi el vaig conèixer quan va tornar de la mili. Anava pelat del “servicio”, i recordo que vaig pensar que no em lligava aquella imatge amb el hippis que havia conegut al cau del Ricard. Després, res a veure.

Quan ja feia un temps que tocàvem va venir el Javi (el marit de la Gema, un altra companya de la facultat), que volia cantar amb nosaltres. Va ser llavors quan vaig conèixer l’Ares. També era pretendent a cantar amb els Precaris (encara no ens en deiem). Finalment es va quedar l’Ares, suposo que perquè ens va agradar més... El Javi donava un caire massa punk al “grupillu”.

El Rafa (un amic meu del barri) també va tocar amb nosaltres, però només fins que ens van entrar al cau i ens van robar el seu ampli, i alguna guitarra.

Al David va ser l’últim que vam conèixer. Un amic del Ricard que tocava la guitarra. Pensàvem que era un virtuós perquè el primer que va tocar (No hay tregua dels Barricada, li quedava de puta mare), li va sortir de puta mare. “Quina pressió!!” Si nosaltres no en sabíem tant... Després va confessar que era l’únic que tocava mitjanament bé...

I ja hi érem, tots: El Ricard, l’Ares, el Javi, el David, i jo. Ens trobàvem al bar Oasis, alies "La Lourdes" , fèiem la cerveseta, i a tocar!!

Quim

Concert a Cotxeres

Un dels millors concerts que recordo va ser el de Cotxeres, al barri de Sants.
Es tractava d'un concert a favor de Nicaragua, promogut per una plataforma en la que teníem uns amics. Ens vam propossar actuar amb més grups, casi tots del barri. Als Precaris els va tocar actuar els primers per trencar el gel, representava que no èrem els millors i, per tant, no podíem tocar entre mig, ni molt menys els últims, que és l'espai reservat als grups bons. És una llei no escrita al món de la música, sobretot al món de la música amateur. Val a dir que un cop si vam ser els últims, però no per ser bons, sinó per que volia dir tocar a les tres de la matinada a l'hivern, però això és una altre historia, que ja arribarà.
Aquell dia feien per la tele el Barça-At. Madrid, o At. Madrid-Barça, tant se val. El cas és que a la mateixa hora pujàvem nosaltres a l'escenari. Després de fer les proves de so pertinents i no sense alguna bronca per part del tècnic de so, vam començar el concert amb els quinze incondicionals que ens seguien a cada bolo i la resta del local completament vuit, tret dels organitzadors.
Segurament vam començar el concert amb "Fes un rot", que és una versió d'un tema dels Ramones personalitzada pel Quim, i que donava molta energia i impuls al concert.
Només estaven els incodicionals peró quan va començar tot era com si el local estigués ple. Estàvem tant concentrats que no ens van adonar que s'anava omplimt de gent.
D'aquest concert conservem potser la millor gravació en directe dels Precaris, i no és poc!!!.

Ares

Tres, eren tres

Tot i que a mi m’agradava una mica més el soroll que al Ricard, de seguida vam connectar en un parell o tres de grups.
Va ser una mica emocionant. Segur que no us ho creureu, però recordo la conversa tot sortint del bar de la facultat de Magisteri:
R: I no tens bateria?
Q: Què va, on la fotria?
R: Jo estic a un cau, i potser ens deixarien algun racó on guardar-la.
Q: (allò que es veu el cel obert) I sense cap problema?
R: Cap
I ja hi vam ser... Mirar botigues, més botigues, (la mítica Rock Avenue, del Raval, el Fono Music,... uns clàssics) i preus i més preus. Finalment, al segonamà. “Bateria semi-nova, 50.000 pts” Som-hi!!!
Llavors el David Mozas estava amb nosaltres, i em va acompanyar a comprar-la al carrer Entença. Una meravella de bateria. La meva!!!
La vam carregar a no sé quin cotxe, i cap al A.E. Joan Maragall. Encara guardo el paper que em va donar el Ricard per poder trobar el cau, uns dies abans. El podeu veure aquí, suposo.
Total que vam arribar al cau, el Ricard crec que ja hi era, i vam començar a muntar i a connectar-nos.
Tothom connectat,... i jo no podia muntar el pedal de la bateria!!! No en tenia ni idea !!! Hi havia una molles, uns cargols, un ferros, però no hi havia manera. Jo veia que tothom estava preparat,... en tenia moltes ganes, i finalment després de moooolt de temps, ho vaig aconseguir !!!
Vaig muntar la bateria, i a tocar. No recordo què vam fer. Suposo que algun estàndar de rock, o blues,... alguna cosa senzilleta.

I ja hi érem!! El Ricard, el David Mozas, i jo.

Quim.-

L'embrió precari

Com va començar tot?

Doncs: imaginem una persona que sempre hagués volgut tenir un grup de rock... aquest era el Ricard. Ell de sempre ha tingut molt bona oida pels sorolls de la música, vaja, d'aquelles persones que saben quan algú, pobre infeliç, està lleugerament fora del to. Amb dots de músic i compositor, els qui el coneixíem per aquelles èpoques pensàvem que acabaria de cantautor compromés, com aquells del setanta.
El Ricard es va formar al món de l'escoltisme laic, un entorn que afavoria el contacte amb guitarres, notes i acords. Més d'un foc de camp havia començat amb el "Ay mare aneu a misa..." i havia acabat amb el "Smoke on the water" a dos guitarres. Que trobés algú amb els seus mateixos interessos era qüestió de temps. Peró, al principi no va ser al món dels escoltes on va trobar un company de acords, sinó al món universitari.
Quan estava a la Facultat, estudiant per mestre obviament, va conèixer al Quim amb qui va compartir grups de hard i de rock. Parlant i xerrant de coses, van decidir que havien de formar un grup de rock.
El Quim es va comprar una bateria de quinzena mà i el Ricard una guitarra tipus "Les Paul".
L'embrió dels Precaris ja estava preparat.

L'Ares

El Logo

Aquest és el logo dels Precaris, representa una idea que ens identifica. Es tracta de la calavera d'una cabra unida a una estrella de cinc puntes. La calavera existia al local on vam assajar durant la major part de la vida del grup. Un dia la vam deixar a una noia que estaba estudiant biologia amb el ben entés que ens la retornaria... i així la vam perdre per sempre.
L'estrella de cinc puntes representa la conexió amb la realitat més social, amb l'inconformisme i la injusticia. També, i sense haver-ho rumiat gaire, cinc som els components dels Precaris.
D'aquesta manera les dos formes es van unir per resultar una de sola.
El més fort és que un dia ens el vam tatuar al cos, peró això és una altra historia.

L'Ares